Quan els gossos lladren, alguna cosa senten by Alba Rihe

“El llenguatge és la tecnologia més barata”, afirma María Salgado. Una eina mínima, a l’abast de tothom, però capaç d’obrir mons. No necessita més que veu, gest i lletra. Tanmateix, l’espai de ressonància no és igual per a tothom i per això sorgeixen altres formes: vibracions, traços, sons que es creuen i produeixen sentit.

El llenguatge no és només paraula: és cos en moviment. Maurice Merleau-Ponty ens porta més lluny: aquesta matèria és carn. La “carn del llenguatge” no és metàfora, sinó gruix viu. En cada paraula, el llenguatge es plega sobre si mateix per sostenir la paradoxa: comprendre’s a un mateix i, al mateix temps, a l’altre. No és un acte abstracte, sinó vital: una pràctica que ens refà perquè, en parlar, ens reinventem.

Però en aquest gruix hi batega el límit. Alba Rihe ho anomena: el llenguatge està sotmès al context vital de qui parla. Per això, mai no ho diu tot. Sempre falta alguna cosa. Allò que no cap en la paraula busca la seva sortida en el gest, en la vibració de la veu, en el tremolor del cos. Per a Rihe, el llenguatge porta amb ell una visió de l’absurd: la impossibilitat d’abastar allò que som, allò que volem dir. I tanmateix, aquesta mateixa impossibilitat el fa fèrtil, perquè obliga el cos a parlar. Veu i cos són projeccions del mateix, extensions materials d’un sentit que mai no es tanca.

Així, entre Salgado, Merleau-Ponty i Rihe, el llenguatge apareix com una tecnologia mínima, com a carn que ens constitueix i com a absurd inevitable. És dispositiu i cos, eina i esquerda. Cada paraula inaugura, però també fracassa; cada silenci obre espai per al gest que la completi.

En aquest escenari, la lletra no mana, el gest s’inventa i la veu inaugura nous horitzons. Allà, el llenguatge passa a ser un actor viu que muta quan el pronunciem i a la seva ombra sempre es construeix un altre personatge, que es manifestarà en el següent capítol.