De cop i volta potser trobo a faltar un so by Albert Murillo

Els sons arriben a la nostra oïda sense demanar permís. Potser per això, quan desapareixen o es van afeblint, no ens n’adonem fins que ja els trobem a faltar. Molts d’aquests sons han donat forma a la nostra infantesa i ens han acompanyat amb naturalitat, incrustats en la quotidianitat.

Les pèrdues sonores poden ser buits irreemplaçables, o bé deixar pas a altres sons que acaben definint la vida de generacions més joves. Bona part dels records sonors són, de fet, moments socials, i aquests canvien amb gran rapidesa.

El sistema laboral a les ciutats, o l’ús del carrer com a espai lúdic, ja no és el mateix que fa 5, 10 o 20 anys, i amb això també es transforma el paisatge sonor. La tecnologia, amb el seu avenç constant, ha substituït moltes sonoritats antigues, que avui desperten nostàlgia. De vegades, sembla que el present soni més pla, menys autèntic, que el passat. També el canvi climàtic deixa empremta: fonts ornamentals que ja no brollen, glaceres que s’esquerden amb un so sec i efímer… sons condemnats a l’extinció.