L'abast d'un xiulet

L’arqueologia que durant segles ha anat remenant paviments per dibuixar algun tipus de fonament, ens ha facilitat, gairebé diria obligat, a crear un relat del que som, de com funcionàvem i de com ens relacionàvem. De fet, aquestes primeres notes de civilització que extreiem dels jaciments, hauríem d’entendre-les com una aproximació més: la història que hem donat per vàlida, única i lineal és en realitat fruit d’una especulació. És un consens universal i secret —el d’atorgar al pensament humanista o científic el poder de legitimar el relat— el que ens impedeix adonar-nos que hem estat mirant el passat amb l’esquema i les lògiques del present.

Ara bé, eliminem el temps lineal, o almenys el dels segons, els dies i els minuts, i esborrem també de l’equació el concepte de civilització. Fem l’exercici per un moment i intentem imaginar què passaria al nostre voltant.

Un cop situats aquí, ens vindran al cap infinitat de sensacions que ens interpel·len des del visual (segurament tot seria vegetal), l’olfactiu (tot ens faria olor de terra mullada) i el sonor (milers d’animals i cruixits ho envaïrien tot). En la majoria dels casos elaboraríem una escena romantitzada, d’una terra en què només les ments més agosarades donarien per habitants habituals als dinosaures. Sens dubte, la caiguda del meteorit és un dels pocs esdeveniments en què la responsabilitat del col·lapse no és exclusivament humana.

Un cop travessat aquest moment d’hipernaturalesa romantitzada, és hora d’ubicar aquest text i començar a compondre alguna conclusió possible.

L’antropocè, el capitalocè o la nostra estructura essencialment colonitzadora i fagocitadora ens han portat a sotmetre tot el que ens envolta a una extinció potencial: som una mena de rei Mides a l’inrevés.

Quan ens plantejàvem la selecció o les temàtiques que abordaria la nostra exposició o espai d’escolta, sempre acabàvem fent una llista mental de les diferents crisis que travessem: la climàtica, la social, l’humanitària. Però en aquest exercici d’enumeració deixàvem fora la poètica que crea, de manera inconscient, l’existència d’un arxiu sonor com Freesound. Allò sonor, el so lluny de la seva captació a través d’una gravació, és un dels elements més volàtils, efímers i caducs als quals ens enfrontem.

En aquest punt de desaparició o volatilitat és on es troba un concepte clau de la nostra proposta: el so i la seva salvaguarda com a element determinant dins del que s’anomena Patrimoni immaterial, una mena de calaix de sastre de tots aquells sabers i situacions sotmesos constantment a una extinció potencial.

Podríem haver parlat d’això des de fa ja uns quants paràgrafs i dir: farem una selecció de sons en perill d’extinció a partir de la plataforma Freesound. Però no seria del tot honest ni real parlar de sons en extinció, ja que el concepte d’extinció, per si mateix, normalitza la seva imminent desaparició: estem massa avesats a aquesta paraula.

La nostra idea és que, a través dels artefactes acústics que proposem, es pugui accedir a una selecció de sons que parlin de coses a arxivar, de sonoritats a salvaguardar, de situacions acústiques que, encara que no siguin pròpies i de vegades quotidianes, es veuen directament afectades pel seu imminent fade out; però sense caure en el catastrofisme, ja que això esborraria la poètica i la conscienciació.

Ens servirem de les estratègies del pensament científic posant alguns exemples, en forma d’interrogant, que ens ajudin a aclarir quin tipus de sons o quines acústiques vibren en aquesta freqüència poètico-conceptual.

Serà el so de la pluja, d’aquí a unes dècades, un simple record o alguna cosa inusual?

En definitiva, volem confeccionar i comissariar una llista de Sons a protegir, convidant diferents agents culturals i pensadors a endinsar-se a l’arxiu de Freesound i rescatar-ne algun rara avis que considerin que hauria de formar part d’aquesta peculiar setlist travessada pel patrimoni immaterial, de vegades fruit del no-aprenentatge, de vegades conseqüència de les diverses crisis que travessa l’ésser humà.